No naixem feministes.

De fet, moltes de les dones de la meva generació i més joves, vam créixer pensant que gran part de la feina ja estava feta. És innegable que durant el segle XX i el que portem del XXI s’han produït molts avenços en matèria d’igualtat de gènere. La lluita de les nostres mares i àvies va permetre conquerir una certa igualtat (sobre el paper); gràcies a la seva lluita feminista hem gaudit de drets i de possibilitats que a elles se’ls van negar.

Però una aclaparadora majoria de dones, cada dia més (i cada vegada més homes!) ens hem tornat feministes.

No ens hi hem tornat després de llegir la teoria feminista dels darrers 300 anys; ni perquè ens pensem que som superiors als homes; ni perquè ens hagin rentat el cervell. Hem esdevingut feministes després d’haver experimentat, una vegada i una altra, discriminacions i menysteniment pel simple fet de ser dones.

Quan, tot i ser la directora d’obra, ets la nena a qui tracten amb condescendència. Quan, en una i mil reunions sent l'única dona i, per fi parles, ningú escolta. Quan saps que les dones cobrem un 20% menys de mitjana. Quan a la nit camines amb el pas accelerat fins al portal de casa amb les claus a la mà i tanques just a temps que no entri qui et segueix. Quan et sents vulnerable a mirades lascives i a mans massa llargues no desitjades. Quan no ets prou bona mare perquè no vols renunciar a totes les altres coses que també ets. La culpa. Quan et sents una impostora (Què hi faig jo aquí? Vols dir que ho sabré fer?) ocupant càrrecs de responsabilitat. Quan t’adones que, malgrat que els anys passen, les dones seguim carregant amb la immensa majoria del treball domèstic i de cures. Quan et diuen puta. Quan et diuen bleda. Quan et diuen estreta. Quan et diuen que ets fàcil. Quan veus, sents, al teu entorn, a les notícies, dia sí, dia també: assetjament sexual, violacions, maltractaments, i tantes i tantes dones assassinades en crims masclistes, cada setmana, cada mes, cada any. Quan es culpabilitza més la víctima que l’agressor (“anava provocant”). Quan has de buscar-te els referents femenins (que hi són!) perquè no te’ls expliquen enlloc. La llista podria seguir i seguir.

I tot això et fa despertar. Algunes molt de pressa, altres costa més. Però quan en prens consciència, és alliberador. Et poses les ulleres liles. Tot això no em passa o em pot passar perquè sigui jo. Perquè siguis tu. Perquè tinguem una tara. Perquè no siguem prou bones. Hi ha un patriarcat, un masclisme estructural a la societat, sí, arreladíssim. Però que també ha entrat dins teu, sense que te n’haguessis adonat.

No, no està tot fet. No hi ha igualtat real, ni de conya (ni de gènere ni de gairebé res).

Però ara n’ets conscient. Em rebel·lo; et rebel·les. I cada dia en som més. Dones que diem prou. Que teixim xarxes. Homes que s’hi sumen.

Les dones som diverses, els feminismes són diversos, i ho han de seguir sent. Però no perdem mai de vista el que ens uneix: no és odi. No és venjança. És set de justícia. Per a tothom!

Marta Vilaret Garcia

Candidata d’Ara Mollet ERC EUiA