Hi ha qui creu que, degut a la immigració internacional i a la globalització, la cultura, la llengua i els costums catalans estan en perill. Els immigrants segueixen els seus propis costums i no s’adapten a la cultura del país d’acollida. Són ells qui han vingut a la nostra terra i, per tant, tenen la responsabilitat d’acceptar els valors i costums d’aquí. La gent antiimmigracionista oblida que la població nativa catalana ja té un espectre molt ampli d’opinions, de maneres de pensar, d’hàbits i valors. Hi ha qui és de dretes, hi ha qui és d’esquerres, alguns són del Barça, alguns són del Madrid, alguns són religiosos, alguns són ateus, etcètera. Catalunya és terra de llibertat de pensament i d’expressió. Per tant, quan un immigrant ve a Catalunya, seria injust demanar-li que abandoni la seva manera de pensar i s’adapti 100% als costums del país d’acollida quan dins del mateix país la gent nativa no té un pensament homogeni i hi existeix tanta diversitat. Sóc de l’opinió que hom perfectament pot ser Català si no menja pa amb tomàquet, menja curry i va néixer en un país llunyà, però ha escollit Catalunya com a casa seva.

Hi ha qui diu que la immigració és un fenomen molt recent a Catalunya i que, degut a això, el sistema no està preparat per acollir aquesta forta onada de població immigrant que s’ha donat aquestes últimes dècades. Aquesta és una afirmació fàcilment refutable, ja que la immigració i emigració han existit a Catalunya, com a la resta del planeta, des de sempre. El que sí que és cert, però, és que recentment el perfil de la persona immigrant ha canviat molt, especialment després de la forta onada de migració internacional que va venir a Catalunya a partir de l’any 2007. Abans d’aquesta data, cap als anys setanta, la majoria d’immigrants a Catalunya provenien d’altres regions d’Espanya. Ara, en canvi, no costa gaire trobar pels carrers gent de molts països diferents i, fins i tot, de diferents continents com Àsia, Sud-amèrica, Àfrica, etcètera.

Actualment, els col·lectius immigrants més nombrosos a Catalunya són el marroquí, el romanès, l’italià i el xinès. El col·lectiu pakistanès cau en cinquè lloc amb més de 55 mil pakistanesos vivint a Catalunya, dels quals només 16 mil són dones. Aquestes xifres ens porten a la pregunta: per què hi ha molts més homes que dones d’origen pakistanès a Catalunya? Una persona europea podria pensar que això ve donat pel masclisme, que els homes masclistes no deixen que les pobres dones surtin del país, però la resposta a aquesta pregunta no és tan senzilla. El subcontinent indi és una zona on, en la majoria de casos, els homes i les dones desenvolupen tasques diferents. Els homes són sustentadors de la família i les dones s’ocupen de les tasques domèstiques. Per tant, per tal de millorar la situació econòmica de la família i buscar un millor futur pels fills, en la gran majoria de casos, primer l’home emigra i al cap d’uns anys, quan troba estabilitat econòmica, la dona i els fills venen cap a Catalunya.

Ser immigrant ve amb els seus reptes. No és fàcil quan un de cop canvia el seu cercle d’amics amb qui va compartir la infància, deixa la seva família, canvia el seu idioma i s’adapta a nous costums. Deixa enrere tota aquella gent amb qui ha compartit moments importants i significatius de la vida i comença una nova la vida al país d’acollida. Aquests reptes es fan encara més prominents per a una dona, perquè, a sobre, les dones també portem el pes del masclisme arrelat a la societat des de fa milers d’anys. L’èxit d’una dona migrada a Catalunya, a part d’altres factors, ve profundament determinat pel seu país d’origen. Hi ha societats i cultures molt llunyanes que poques vegades han compartit moments històrics amb Catalunya. Com més llunyana és la cultura del país d’origen més gran és el repte a l’hora d’adaptar-se al país d’acollida, que és el cas de les dones pakistaneses.

Un dels reptes més grans que tenim a l’hora d’integrar-nos a Catalunya és l’idioma. Les nostres llengües mare són molt diferents comparades amb els idiomes d’origen llatí que es parlen a Catalunya, i això fa que tinguem una dificultat afegida a l’hora d’aprendre’ls. El component lingüístic posa fre a l’hora d’accedir als estudis superiors i al mercat laboral del país d’acollida. Això també fa que sigui més complicat crear una pròpia xarxa d’amics i ampliar els cercles socials, cosa que acaba situant a la dona pakistanesa en una posició d’aïllament difícilment superable.

A Catalunya la dona pakistanesa està invisibilitzada i no té una identitat pròpia. La gent nativa les confon amb les dones del Marroc o d’algun altre país de l’Orient Mitjà, una confusió de 7112 km de distància. Hi ha diferències importants entre aquests països i el Pakistan. Per començar, el Pakistan ha compartit milers d’anys d’història amb l’Índia i, en conseqüència, hi és molt més proper, culturalment parlant, que no pas als països de cultura àrab vora el Mediterrani, ja que es va independitzar de l’Índia només fa setanta-quatre anys. Amb els països àrabs, el Pakistan hi comparteix la religió, però gran part de la cultura la comparteix amb l’índia. Hi té en comú idiomes, gastronomia, costums i milers d’anys d’història. Bàsicament, el Pakistan té tan en comú amb els països musulmans de l’Orient Mitjà com Catalunya en tindria amb Zàmbia, país africà on la religió dominant és el cristianisme.

L’estil de vida que seguirà una dona pakistanesa a Catalunya depèn de si és procedent d’una ciutat o d’un poble del país d’origen. La diferència entre una ciutat i un poble pot ser radical i, a més, determinant de la vida que desenvoluparà al país d’acollida. La gran majoria de dones procedents del subcontinent indi a Catalunya són mestresses de casa. Això no vol dir necessàriament que totes aquestes dones estiguin obligades pels seus marits a quedar-se a casa. Hi ha moltes dones que voluntàriament practiquen aquest estil de vida. Provenen d’una societat on ser mestressa de casa no està mal vist ni es relaciona amb l’opressió de la dona. Ser mestressa de casa al subcontinent indi està completament normalitzat i en alguns contextos fins i tot està ben vist. Sens dubte aquesta pràctica passa a ser incorrecte quan hi ha falta de voluntat i hom està obligat a fer-ho.

Molts cops la gent mira la dona pakistanesa només com una víctima. Víctima de masclisme, víctima de violència domèstica, víctima de matrimoni forçat i víctima d’una societat patriarcal. Totes les dones del món són víctimes del masclisme i de milers d’anys del sistema patriarcal absorbit tan profundament a la societat. Per tant, mirar només les dones pakistaneses com a tal és poc acurat. Parlem de dones que tenen molt potencial i són molt més que víctimes. Amb les condicions adequades i amb igualtat d’oportunitats poden arribar molt lluny.

Com tota la gent migrada, nosaltres, les dones pakistaneses migrades, tenim els nostres reptes, però tard o d’hora arribarem on volem arribar i farem realitat els nostres somnis. Malauradament, encara la nostra representació als llocs de treball importants on es prenen decisions és inexistent. Però sóc optimista en aquest aspecte i crec que amb el pas del temps perfectament trobarem dones pakistaneses ocupant alts llocs de treball o fins i tot ocupant càrrecs polítics importants a Catalunya. Tenim més barreres i això no ens fa víctimes, ens fa més fortes. Actualment, a la terra Catalana no som visibles, però som aquí a Catalunya, som una realitat i no hem vingut només a quedar-nos, hem vingut a contribuir.

Shazra Javed Qureshi
Secretaria de Ciutadania d’Ara Mollet ERC