La bretxa salarial és un privilegi masculí. Tot i que sigui un concepte que explica i quantifica la diferencia de ingressos mitjans de dones i homes en relació al percentatge de ingressos més alts, els dels homes.

Segons l’informe de CCOO de l’any 2020, elaborat a partir de les dades de l’Enquesta d’Estructura Salarial, a Catalunya el homes guanyen el 22,23% més que les dones desenvolupant un mateix treball, o el que és mateix uns 5000€ més l’any de mitjana que la seva homòloga dona. Una barbaritat normalitzada.

En una societat on dones i homes tenen els mateixos drets, on hi ha institucions, formacions polítiques i sindicals que vetllen per la igualtat d’oportunitats, per la equitat retributiva, etc. On s’amaga la bretxa salarial?

– Jornada a temps parcial. Les dones són estructurals en aquest model de contractació. Perquè són elles les que suporten la càrrega del treball de la cura, les que produeixen el que en termes marxistes es coneix com a valor d’ús, o valor social. La producció de la vida humana, i a cost zero.
– Els complements salarials. Aquesta és una bretxa oculta que retribueix millor els conceptes laborals masculinitzats. Per exemple: la disponibilitat o les prolongacions de jornada. Com que ells no assumeixen la coresponsabilitat domèstica i de cures, i com que tenen cobertes les necessites bàsiques gràcies a la sobrecàrrega femenina, disposen de tot el temps del món per invertir en l’àmbit laboral. I això té premi.
– La maternitat. Tenir criatures penalitza. Durant el primer any de maternitat el salari femení es retalla un 11% mentre que el dels homes no pateixen canvis. Més enllà del les 16 setmanes de baixa oficial, durant les quals el salari no varia, produir la vida humana requereix una inversió afectiva i material que majoritàriament assumeixen les dones en forma de reducció de jornada laboral i que té un impacte proporcional en la reducció del salari.

Davant d’aquest panorama discriminatori, denunciat any rere anys i amb canvis irrisoris, les mesures preventives o de canvi de tendència, com els plans d’igualtat o la valoració econòmica i socials de les cures i la coresponsabilitat, queden en paper mullat.
Sempre trobarem homes llagrimejant i dient que ells no té la culpa dels seus privilegis. Però no és cert. Els privilegis cal assumir-los, comprendre la manera com funcionen, com ens aprofitem, entendre com el sistema ens beneficia i combatre’ls. La resta és postureig.

Agnès Galdón Fernández
Responsable de la Secretaria de Feminismes d’ERC a Mollet